La primera impressió que he tingut en veure l’obra que presenta la Maria Assumpció Piquer ha estat de descans. En un panorama pictòric en que abunda l’enfarfegament, és d’agrair que hi hagi algú que aposti per la tranquil·litat, per les línies i les corves en el seu estat més pur.
He tingut també una altra sensació: la d’un cert transport en el temps. No és pas una ”déjà vu” en la forma pejorativa que a vegades es dóna a l’expressió, res d’això; és retrobar un tractament de la imatge, de la ”face” que coneixem i que alguns -entre els que m’hi compto- admirem: el cartellisme americà dels anys trenta: rostres de senyors i senyores suggeridors d’un estatus social envejable, pentinats a la ”garçon” i amb brillantina abocada generosament.
Maria Assumpció Piquer ens presenta cares sofistificades amb un traç senzill. Aquesta senzillesa, però, no ens ha de fer pensar que l’obra és feta sense esforç. La senzillesa és precisament, per a l’artista plàstic, el punt d’arribada després d’haver espigolat, d’haver abandonat en el llarg camí de la recerca, tot allò que d’accessori hi ha en el binomi ment-suport.
El que ens mostra Maria Assumpció Piquer en aquesta exposició és una part del seu món interior. Si hom té la sort, com jo he tingut, de fer una llambregada a la resta de la feina feta, arriba fàcilment a la conclusió que ens trobem davant d’una artista plàstica completa. El paper, les tintes o la témpera que veiem avui són fàcilment cambiables per la tela o els olis el dia que es decideix a transmetre altres inquietuds. Tècniques i estils diferents que la porten fins al disseny de joies i a la seva elaboració final ja que la d’orfebreria és una altra faceta de la Maria Assumpció. La formació sòlida i pluridisciplinar de l’artista és una garantia i alhora una consideració cap als que s’interessen pel seu treball.
He tingut també una altra sensació: la d’un cert transport en el temps. No és pas una ”déjà vu” en la forma pejorativa que a vegades es dóna a l’expressió, res d’això; és retrobar un tractament de la imatge, de la ”face” que coneixem i que alguns -entre els que m’hi compto- admirem: el cartellisme americà dels anys trenta: rostres de senyors i senyores suggeridors d’un estatus social envejable, pentinats a la ”garçon” i amb brillantina abocada generosament.
Salvador Redó i Martí. Periodista gràfic. 1997
